Surava en una suau i reposada oscil·lació al bell mig del llac. Un bateig acompassat i immanent en el més profund de l’univers, a estones pausat, en altres moments accelerat, sempre intens, eren una font nutrícia eterna i immutable que em donava suport i em tranquil·litzava. Des de la turmenta més violenta al tremolor més imperceptible tot formava una continuïtat. Al univers no hi havia límits ni fronteres, ni objecte ni subjecte. Res no feia ni res quedava per fer, canviant reposava*.
No tot son flors i violes, de vegades la foscor acollidora de l’univers es converteix en tenebres, bromes emmetzinades i sinistres cobreixen la cúpula celeste. Ombres silencioses amb regust metàl·lic habiten en aquest univers. Les ombres executen maniobres ocultes que provoquen desconegudes transformacions. Son moments de incertesa i sento que el èxtasi oceànic trontolla, està en perill.
De no tenir límits, lentament, la immensitat del univers anava minvant, com en una pendent molt suau, agafant impuls. La pressió i els sotracs son ara més intensos i els acompanyen melodies ondulants i lluminoses. L’univers em parla, sovint amb melodies encantadores, especialment n’hi ha una d’omnipresent, amb una tonalitat i una cadència essencial que fonamenta i dona continuïtat al món.
Les melodies que sentia tenien regularitats, una tonalitat comença amb un petit esclat la seva cantarella, una breu pausa i arrenca una segona tonalitat que fa la seva cantarella, una pausa i torna la primera tonalitat amb la seva cantarella. Tanmateix, les variacions d’aquesta pauta son infinites, a vegades desapareixen les pauses i es fa un garbuix, a vegades diferents tonalitats fan cantarelles plegades, en ocasions es combinen moltes tonalitats amb diferents cantarelles, esclaten plegades en un fimbreig ple d’energia, es creen simfonies encantadores, també d’atabalades, o de solemnes…en fi,
L’univers acollidor es cada cop més opressiu. Tot d’una augmenta la pressió amb insistent intermitència, mes tard es relaxa. Canvis de posició, onades i llamps de pura energia com en un èxtasi volcànic, em fan sentir que l’univers em comprimeix i m’expulsa. Temo no poder tornar mai al univers acollidor, temo la meva desaparició definitiva. El dolor i l’angoixa em duen a reconèixer la meva pròpia existència, m’aboquen a mi mateix, em confereixen un jo.
Totes aquestes sensacions m’acompanyen per sempre. No es poden expressar en paraules, es com voler pintar sobre bombolles de sabó. Tanmateix, son experiències instal·lades en el teixit de la meva pròpia vida, no en puc dir records ni memòria, però aquestes vivències ressonen i tenyeixen inevitablement els meus esforços per comprendre la vida en la superfície. Doncs aquí, en la superfície, necessitem cosir amb paraules i relats els nostres aprenentatges i comprensió de la realitat.
Com deia el poeta (Rumi) soc una petita gota enmig d’un immens oceà i alhora, soc un gran oceà dins una minúscula gota…, o quelcom semblant.
Inspirat en la visió de les matrius perinatals de Stanislav Grof.
Grof, S. (1992). La mente holotrópica. Kairós, Barcelona.
*Heraclit