El tren va fer una frenada prop de l’estació. En Narcís, ja dret, en prou feines va perdre l’equilibri. El cap li anava a tota velocitat. El sotrac però si li va trencar el fil de pensament. Això…, ahir va ser el seu aniversari, catorze anys. La seva mare li ha fet un regal molt especial per a ell, li ha donat els diners per pagar la matricula de l’escola de musica.
En sortir de l’estació es troba en una gran plaça on transita un munt de gent. No sap exactament on es l’escola de música així que es disposa a preguntar-ho a algun vianant. La gent desfila amunt i avall capficats, menys un jove alt i gros a uns metres d’on es ell, ben quiet, mira amb interès la vora d’una jardinera amb arbustos. Sense volgué va fixar la seva mirada en ell i al cap d’uns instants, com si se n’adones que l’observen, el jove gira el cap i li torna la mirada. En Narcís s’hi acosta baixant una mica les espatlles com demanant disculpes. Mira! L’hi diu senyalant un petit grafiti molt tendre d’un ratolí sortint d’un portal. ( https://culturainquieta.com/es/arte/street-art/item/18740-david-zinn-da-vida-a-las-aceras-con-sus-simpaticos-animalitos-a-tiza.html ).
Seguint les indicacions que l’hi ha donat el jove, en Narcís camina per una gran avinguda de voreres amples, grans aparadors i animades terrasses plenes de gent. A la sortida d’un local dos nois abordaven a dues noies que sortien dient-lis coses fastigoses força desagradables. Què ho fa que hi ha gent que es creu amb el dret d’agarrar del món tot el que els plau? Gens atemorides les noies feien cara d’estar disposades a etzibar-lis un bon moc.
Si els infants aprenen a parlar perquè viuen entre gent que parla (*) també aprenen a ser autocomplaents perquè…viuen en un món on l’autocomplaença resulta super rentable en un ordre social basat en la dominació.
A la avinguda hi havia molts estímuls que cridaven la seva l’atenció. Es va aturar un moment enfront un aparador. Badant al aparador va veure el seu rostre reflectit, com en el mite de Narcís– va pensar. No va poder estar-se’n de somriure. Aquest soc jo?, bé, en tot cas és la imatge de mi que els altres veuen o, per ser més curos, la imatge de mi que jo crec que arriba als altres, com el perfil d’una xarxa social.
Veient aquest reflex diria que sóc un noi jove i hipnòticament guapo… Ah! això si!! sobretot guapo!!. Cal obeir el dogma de l’autoestima. Aquella idea que tenim tan ben apresa: hem de pensar bé de nosaltres mateixos en tot moment, és imperatiu veure’ns com a paios amb èxit, funcionals i saludables mentalment.
Tots tenim dubtes de nosaltres mateixos, tots patim, tots fallem de tant en tant, però res no significa que no puguem viure una vida amb sentit, tenim la força per sostenir els pensaments i els sentiments dolorosos, com els nostres ancestres (**). De fet, coneixem el mite de Narcís sobretot com una història moralitzant dirigida als adolescents que va popularitzar Ovidi mig segle abans de crist. En aquell temps l’autocomplaença no estava ben vista.
Distret, es va posar en moviment per reprendre la marxa i va topar amb un home gran. Ximple! Els joves sou una salvatges, no respecteu res i …trenqueu el fil de la cultura. Exactament la mateixa idea ressona des de Hesíode, ja fa 2700 anys. Una noia que estava aparcant la bici va veure l’escena i va poder estar-se’n de riure. No pateixis, li va dir, l’adolescència te molt mala fama, que si l’edat del pavo, que si sou uns eixelabrats i tot això. Però, sabies que els animals que tenen societats més complexes en les seves relacions i cultura (més evolucionades que deien abans), com els dofins o els simis, són precisament els que tenen adolescències més llargues?
Com un arbre. Quan una llavor arriba a terra ningú l’hi pregunta si vol néixer. Si es donen les condicions… neix, si no es donen, no. Passen els anys i quan l’abret es jove i s’estira fort, cal fer-l’hi una poda més o menys intensa segons el cas. En el cas de les persones humanes aquesta poda la fa un mateix quan arriba a l’adolescència. Es conserven algunes de les coses que hem aprés, i d’altres ens en desprenem, en tot cas és una decisió essencialment personal.
Cal decidir el com estar en aquest món i que hi volem fer. Serem confiats o guanyara la malfiança?. Que ens importa realment?. Caminarem pel món pensant que la terra ens pertany o be sentirem que pertanyem a la terra?. Què ens esperona? el plaer, la felicitat, el reconeixement… tot i que, ben mirat, això son només les conseqüències derivades de les nostres accions. Aleshores, en que volem ocupar la nostra atenció, que volem fer?.
En realitat, tan si volem com si no, acabem sent el resultat d’aquests anhels que modelem en l’adolescència, encara que sigui en forma de caricatura, si no estem alerta..
Si bé és cert que les contingències de la vida poden fer canviar les nostres prioritats, també es cert que poden haver-hi rebrots de opcions que ens semblaven oblidades.
– L’Escola de Musica?
+Una mica més amunt trobaràs un carreró a l’esquerra. Si el segueixes arribaràs a una plaça… veuràs un portal d’arc de mig punt, és allí.
(*) Zhuang Zhou
(**) Kristin Neff https://www.youtube.com/watch?v=VsyqtPRmzZs