La cera es refredava ràpidament. Daedalus havia de ser ràpid i precís per col·locar cada ploma al seu lloc en les grans ales que estava construint. De sobte, donant bots per les roques, apareixia Icarus… Pare, pare!!, mira quin capvespre tant magnific, mira aquells núvols, quins colors més preciosos!! -L’hi va dir amb la cara encesa i brillant de suor.
Daedalus va aixecar el cap amb els ulls encara mig clucs de fixar la vista. Sovint treballava a pocs metres del penya-segat de ponent, de cara al mar. Si, Icarus, un capvespre molt bonic…, però res tant magnific com els capvespres en la meva estimada Sicília…, va dir mirant l’horitzó.
De tornada cap a casa Icarus s’afartava de móres que aplegava dels esbarzers de la vora del camí. Daedalus, amoïnat, l’hi deia -Fill, recorda el mal de panxa que vas tenir fa només un parell de dies.
I va arribar el dia i es van llençar de la vora del penya-segat amb les seves impressionants ales de joncs, plomes i cera. No volis prop les onades -va dir Daedalus- doncs l’escuma del mar desintegra la cera. No t’acostis al sol, doncs l’escalfor fondrà la cera.
Aquesta història sovint s’acaba amb la caiguda al mar de Icarus, en fondre’s la cera amb l’escalfor del sol. Una moralina habitual d’aquest mite, segons el nostre marc cultural, podria ser: cal obeir els preceptes que dicta la sapiència i l’experiència de Daedalus. Tanmateix, potser també cal escoltar Icarus.
-Perquè, fill estimat, t’has acostat tant al sol?
-Són unes ales veritablement magnifiques -va respondre- Lliscava lleuger per l’aire com un corb marí!! L’aire fresc, l’escalfor del sol a la cara… no pensava en el motiu del vol, ni en el propòsit de les meves maniobres, només fluïa, gaudint plenament de l’acció en si mateixa. Ja saps que m’agrada viure plenament el moment, aquí i ara.
No cal prendre partit. No cal identificar-se amb un o l’altre. De fet, en un món en dues dimensions, Daedalus (la memòria, l’ésser autobiogràfic) i Icarus (l’atenció, l’ésser relacional), serien les fonamentals i inseparables manifestacions de la consciència. Com seria la nostra vida si Daedalus i Icarus s’estimen, es complementen i es comprenen l’un a l’altre…,o si discuteixen, s’enfronten i lluiten entre ells pel protagonisme?