Quan els arbres van separar el cel de la terra i la dualitat es manifestava en tot ésser viu, el jove esperit de l’aigua dolça, lliscava sinuosament als rierols, romania plàcidament als estanys, s’abraonava impetuós a les cascades, brollava voluptuós en les fonts, precipitava sobre la terra a voltes roinera, a voltes a llamp, mandrejava tranquil pels meandres i es dilatava en la immensitat oceànica.
Una raça d’homínids xerraires, hegemònics en la seva espècie, que van elaborar un llenguatge simbòlic extremadament sofisticat, l’hi van posar Ansú de nom, més tard Posidó. Els encantava posar noms! Tant els hi agradava que l’hi canviaven segons els convenia, així com l’estima que l’hi tenien, com veurem. En aquell moment, però, se l’estimaven. En aquell temps la constel·lació del brau dominava el firmament i els homínids s’exposaven sense reserves a la Gran Deessa, la de la destral de dos talls, que els entregava la vida i la mort.
Els xarraires observaven una dualitat també en el cel, la lluna representava el vessant masculí, el brau era el seu símbol, el sol pertanyia al vessant femení de la Gran Deessa. Així, s’imaginaven al noble mitjancer Posidó amb peus de bòvid.
Inevitablement de tota dualitat sorgeix la multiplicitat i van proliferar éssers celestes de tota mena. Els conflictes no van trigar a aparèixer. En un racó del cel es gestava una revolta. El malhumorat i pretensiós Testosteronur, que també va tenir altres noms com, volia dominar la vida i la mort dels xarraires, volia que l’adoressin només a ell, com un déu únic que dictava el destí dels xarraires per pròpia complaença.
Posidó, que era molt inquiet i tafaner, va decidir visitar als seus germans Zeus i Hades. Primer va anar a l’Olimp, era realment magnífic, el paisatge semblava tenir llum pròpia, els colors vius irradiaven vida, els aromes dels fruits i les baies madurant acaronaven els sentits. Els déus gaudien en grans tiberis, orgies i realitzaven proeses de tota mena. El temps, però, corria inexorable, al cap de poques hores d’atipar-se ja tornava a tenir gana. A vegades es desfermaven turmentes que enfosquien el cel i els déus s’enfrontaven amb violenta passió, amb la mateixa passió que en altres moments s’estimaven.
La visita a l’inframón va ser fantàstica, el temps i l’espai eren increïblement elàstics, en breus instants podia travessar els set planetes, no hi havia matèria capaç de frenar-lo, ni les roques més dures, ni els metalls més rígids. Absent de plaer i de dolor, podia veure com la matèria es movia i transformava constantment, podia palpar la consciència en totes les coses, com un miceli que connectava tota l’existència i s’estenia fins l’últim racó del cosmos. Es va quedar embadalit observant com germinava un aglà, les fibres de les seves arrels s’allargassaven sinuoses fins a grans profunditats. El que per a ell havia sigut només una estona va resultar ser un munt d’anys, com va poder comprovar quan va tornar a la superfície.
Tant Zeus com Hades tenien un món fascinant, que sens dubte manifestava el tarannà de cada un d’ells -pensava en Posidó- Tanmateix… va mirar el trident que sempre portava amb ell i va recordar el que va aprendre amb la Gran Deessa. Hi ha una estreta senda fronterera entre el món dels vius i el món dels morts. No és un camí fàcil, és com caminar per la cresta d’una serralada o al llom d’una gran serp. Caminant per aquesta senda es pot experimentar l’enrenou de la vida amb els cinc sentits, però amb la companyia assossegada del món sense límits de la mort. Com deia un xaman yaqui, cal portar la mort sempre al costat, ben a prop, ella és la millor consellera que pots trobar.
En Posidó va decidir presentar-se a un grup de xarraires, no el van reconèixer, havien passat molts anys, ni tan sols recordaven a la Gran Deessa, ara la tenien merament pel caldo caòtic i obscur per on navegava triomfant el patriarca.
En veure’l els xerraires es van dur un bon ensurt i van fugir cridant: és el diable!!, és el diable!!. Posidó, trist, abaixa els ulls. Un gat encuriosit se’l mira i es frega en els seus peus. Els xarraires, però, tornen armats amb pedres i bastons i el foragiten fins a encerclar-lo en un penya-segat.
I així va ser que com Posidó va quedar desterrat del cor dels xarraires, com ho havia sigut la Gran Deessa, i es va submergir al mar, convertint-se en el cap d’esquila de totes les tragèdies marineres.
Diuen que al mar no hi ha camins, no hi fa res, tant de bo els dofins vulguin entendre la senda que Posidó mostra amb el seu trident.
DAVID QUERALTÓ